De vegades, llegint Jordi Viader, m'ha semblat sentir Pere Calders, desenganyat de tot optimisme fàcil, però present, solidari amb el món afeixugat, plantat al seu lloc d'origen, incommovible. A Joc per a solitaris hi ha una provocació o almenys un requeriment constant a prendre partit, malgrat que una intel.ligent presentació irònica dels fets i dels pensaments defugi tant el sentimentalisme o l'apel.lació al sentiment, com el recurs a la prosa doctrinal ni a res que s´hi assembli.

(Joan Triadú, Avui).

Una novel.la breu que intenta plasmar, des de la crítica i la ironia, uns anys -els inicis del franquisme- i una societat ben concreta, la nostra, representada per una família paradigmàtica i, per això mateix, totalment real, i per un protagonista imaginari i, per aquesta raó, absolutament creïble: Amadeu Raurell.

(Anna. Ma. Gil, El Temps).

El recurs del collage i una intenció ambiguament esperpèntica són les dues característiques d'aquesta narració que, a partir d'una situació típicament melodramàtica, aconsegueix de presentar en clau d'absurd una història convincent i una profanació involuntària. (Dolors Oller, El País).

Jocs per a solitaris és, per damunt de tot, un joc literari, una obra enginyosa i original per la capacitat creadora generada a partir de la necessitat d'experimentació, la qual porta a la recerca d'un estil pont entre literatura i periodisme, on es combinen a la perfecció: d'una banda, una realitat present que constitueix el tema vehicular, mitjançant un llenguatge propi d'un professional dels mitjans de comunicació: sintètic, clar i objectiu, amb un to irònic i notes d'humor simpàtic, d'agudesa i d'enginy; i d'altra banda, el joc literari que dóna equilibri al text, el qual es basa en la recerca del passat que el protagonista realitza a través «d'aquells testimonis de vida familiar que sempre havia buscat: un plec de cartes i documents amb què poder recuperar el passat» (Núria Casals, Lletra de Canvi).